Here comes the sun - Nina Simone (The Beatles cover)

Ando últimamente parca en palabras. Estoy vacía de letras, excepto de las ajenas.
Es tiempo de música e imágenes (será una excusa para no escribir, vah).

Little darling, por fin llegó el sol!! Espero hasta que aparece tu coche con tu sonrisa dentro. Me acomodo a tu lado con mis piernas en el salpicadero (sí, como en "La luna debajo del brazo") y subo el volumen. Me miras de reojo y cantamos animados "here comes the sun and I say it's alright!". Comentas que te gusta más la original de George Harrison pero que apetece piano con la voz de Nina Simone. Asiento y pienso que la letra de la canción encaja. Con el cielo renovado dejamos atrás los días de lluvia y la ciudad, bordeando campos tintados de intenso verde con gatos tendidos al sol, como en un videoclip. Me acuerdo de Skà. No sé cómo lo haces pero adivinas mi recuerdo y con una leve caricia me devuelves a tu lado. Sin hablar, tiramos de ese hilo invisible que nos une, la música. No vamos a ninguna parte. Te apasiona conducir y yo me dejo llevar. Nos sienta bien tararear canciones.

Meie

En el backstage - Quique González

De vegades m'arrauleixo en el meu backstage personal i, des de ja fa un temps, cada dijous banderiller hi trobo asil. No sóc "artista", no m'envolten bastidors, ni bafles, ni cables, ni senyores de la neteja després de l'actuació... sóc gent corrent.
El meu backstage sóc jo mateixa. M'hi reconec quan puc alentir el temps, quan torno al meu centre, quan de veritat sé que sóc jo (lluny del mundanal ruido, d'imposades regles socials, de coartadors de llibertat, d'opinions alienes, de judicis i prejudicis). Arribo sola fins al meu fons que no és sempre idèntic, doncs les circumstàncies provoquen variacions. Les sospeso i tracto d'entendre-les, fins i tot provo de que puguin ser favorables. Em responsabilitzo de mi mateixa a tots el efectes.
No sempre som absoluts, rialla o plor. Jo de vegades em menjaria el món però d'altres és el món que se'm menja amb patates. Però sempre al final del banquet roman un bocí de mi.
I és en aquest meu backstage, en aquest trosset visceral de mi, on m'agrada respirar música. A través de la música s'exterioritza el que es remou dins meu. Curiós que el que altres creen em serveixi a mi per a expressar-me (com m'hagués agradat poder ser songwriter! però meeeeeeeeeeeeeeec, o vales o no -en el meu cas és la segona opció, és clar-). Música que et permet capbussar-te dins teu i expandir-te fins que prems stop en el reproductor. No és sempre la mateixa, varia segons bufa el teu vent, però sí és cert que hi ha cançons que freqüentment brollen insistents. És el cas justament de l'emotiu i extraordinari directe de la cançó "En el backstage" del benvolgut Quique González que, disparant les seves notes, rememora finals tèrbols. A mi, contra tot pronòstic, em reafirma.Com més difícil m'ho posin, més em defensaré.

Meie