Cel.luloide

No ho puc evitar, m'agrada la gent "normal"
que parla normalment de coses...
com a algunes pel.lícules que he vist.

Però sovint la vida no és cel.luloide
i es converteix en teatre massa gastat, sobreactuat:
els actors parlen sense escoltar-se,
el text està mal escrit,
fallen els decorats
i el final es veu a venir.

No pretenc que la meva vida sigui de pel.lícula,
en tinc prou amb que sigui un curtmetratge:
de baix pressupost,
en blanc i negre, si cal
però amb música de fons.
Amb estones de tot,
amb diàlegs interessants (sense pecar de pedant).
Que ho expliqui tot i res
a través de la singularitat dels personatges,
amb les seves vivències en aquest món.

Un curtmetratge autofinançat,
no classificat
ni presentat a concurs.

*Nota. Als concursos de vides els premis haurien de quedar deserts, doncs la vida de cadascú no ha de ser necessàriament ni millor ni pitjor que la d'un altre, pot ser simplement diferent.

Meie

Avui m'ha vingut al cap una pel.li que vaig veure fa +/- "mil anys": Km.0
Deixo la cançó que va compondre Isamel Serrano per a la bso.