De vegades m'arrauleixo en el meu backstage personal i, des de ja fa un temps, cada dijous banderiller hi trobo asil. No sóc "artista", no m'envolten bastidors, ni bafles, ni cables, ni senyores de la neteja després de l'actuació... sóc gent corrent.
El meu backstage sóc jo mateixa. M'hi reconec quan puc alentir el temps, quan torno al meu centre, quan de veritat sé que sóc jo (lluny del mundanal ruido, d'imposades regles socials, de coartadors de llibertat, d'opinions alienes, de judicis i prejudicis). Arribo sola fins al meu fons que no és sempre idèntic, doncs les circumstàncies provoquen variacions. Les sospeso i tracto d'entendre-les, fins i tot provo de que puguin ser favorables. Em responsabilitzo de mi mateixa a tots el efectes.
No sempre som absoluts, rialla o plor. Jo de vegades em menjaria el món però d'altres és el món que se'm menja amb patates. Però sempre al final del banquet roman un bocí de mi.
I és en aquest meu backstage, en aquest trosset visceral de mi, on m'agrada respirar música. A través de la música s'exterioritza el que es remou dins meu. Curiós que el que altres creen em serveixi a mi per a expressar-me (com m'hagués agradat poder ser songwriter! però meeeeeeeeeeeeeeec, o vales o no -en el meu cas és la segona opció, és clar-). Música que et permet capbussar-te dins teu i expandir-te fins que prems stop en el reproductor. No és sempre la mateixa, varia segons bufa el teu vent, però sí és cert que hi ha cançons que freqüentment brollen insistents. És el cas justament de l'emotiu i extraordinari directe de la cançó "En el backstage" del benvolgut Quique González que, disparant les seves notes, rememora finals tèrbols. A mi, contra tot pronòstic, em reafirma.Com més difícil m'ho posin, més em defensaré.
MeieEl meu backstage sóc jo mateixa. M'hi reconec quan puc alentir el temps, quan torno al meu centre, quan de veritat sé que sóc jo (lluny del mundanal ruido, d'imposades regles socials, de coartadors de llibertat, d'opinions alienes, de judicis i prejudicis). Arribo sola fins al meu fons que no és sempre idèntic, doncs les circumstàncies provoquen variacions. Les sospeso i tracto d'entendre-les, fins i tot provo de que puguin ser favorables. Em responsabilitzo de mi mateixa a tots el efectes.
No sempre som absoluts, rialla o plor. Jo de vegades em menjaria el món però d'altres és el món que se'm menja amb patates. Però sempre al final del banquet roman un bocí de mi.
I és en aquest meu backstage, en aquest trosset visceral de mi, on m'agrada respirar música. A través de la música s'exterioritza el que es remou dins meu. Curiós que el que altres creen em serveixi a mi per a expressar-me (com m'hagués agradat poder ser songwriter! però meeeeeeeeeeeeeeec, o vales o no -en el meu cas és la segona opció, és clar-). Música que et permet capbussar-te dins teu i expandir-te fins que prems stop en el reproductor. No és sempre la mateixa, varia segons bufa el teu vent, però sí és cert que hi ha cançons que freqüentment brollen insistents. És el cas justament de l'emotiu i extraordinari directe de la cançó "En el backstage" del benvolgut Quique González que, disparant les seves notes, rememora finals tèrbols. A mi, contra tot pronòstic, em reafirma.Com més difícil m'ho posin, més em defensaré.
No hay comentarios:
Publicar un comentario